dilluns, 29 de juliol de 2013

La vida imaginaria, Mara Torres

La Mara Torres (25 de setembre de 1974) és una professional del periodisme que m'agrada molt, i quan va publicar la seva primera novel·la, aquesta de la que us parlo avui, tenia moltíssimes ganes de llegir-la, i he de dir que ha complert amb totes les meves expectatives i, fins i tot, les ha superades.
L'escriptora edita un telenotícies poc convencional quan a format i quan a prioritats, és a dir, que té una perspectiva una mica diferent a la que tenen tots els programes d'aquest format, quelcom que per a mi el fa molt atractiu, sobretot tenint en compte els temps que corren pel periodisme "original". No m'allargaré més sobre el tema, perquè el motiu de l'entradeta al blog és un altre. El que sí que vull esmentar és que la Mara, a banda de ser una periodista com la copa d'un pi, i de tenir un currículum més que satisfactori, ha fet un postgrau i doctorat en estudis de Llengua i Literatura i el 2008 va començar estudis de Literatura comparada a la Complutense de Madrid, és una escriptora molt vàlida i original. I no ho crec només jo, i ja sé que els premis no sempre volen dir quelcom, però per a mi aquest cop sí, i amb aquest llibre Mara Torres va quedar finalista del planeta 2012.
La vida imaginaria és una llibre molt recomanable, sobretot, per la frescor que destil·la. És un text en el que la realitat i la realitat imaginada (el que li passa pel cap a la protagonista) es barregen de forma divertidíssima, i tot i que tracta un tema dramàtic com la separació, ho fa des d'una perspectiva optimista, tal i com resa al final del llibre: "el pruno está en flor", és a dir, que al final tot pot començar de nou, la vida té això de meravellós. La història comença amb una separació, la parella de Nata, la protagonista, l'acaba de deixar. Durant la novel·la ella analitza els perquès de la nova situació, intenta buscar els motius de cadascuna de les paraules que ha tingut amb el seu ex, intenta entendre perquè la deixa si ell s'acomiada d'ella amb un "amor", com si encara l'estimés com abans, i Nata no entén res. Però de mica en mica, amb el pas dels dies, dels mesos, amb les reflexions solitàries, i les reflexions en companyia dels amics Nata va entenent, i va adonant-se de qui era ella, qui era ell i què passava entre tots dos, i en que potser allò que tenien no era tan meravellós. Una part de la protagonista encara segueix enganxada al seu antic amor, però hi ha una nova Nata que vol oblidar-ho tot, començar de nou, tornar a experimentar, i aquesta és la Nata que guanya. I perdent el passat, però sense oblidar-lo del tot, guanya un present, i un nou amor, algú que mai abans que hagués cregut que seria el seu perfil de parella, i per això potser ho porta en secret durant molt de temps, tan tapat que està a punt de perdre'l quan el que havia de perdre era la por a viure. 
Segurament us assemblarà una novel·la romàntica pel que explico, però us ben asseguro que és molt més que això perquè la història parla també d'una generació -gent d'entre trenta i quaranta anys-, generalment al·lèrgics als grans compromisos, insegurs i una mica perduts, descriu la fragilitat de les relacions, paral·lela a la debilitat de les feines, i així acaba parlant de l'actualitat d'una ciutat com Madrid, però que podria ser qualsevol gran ciutat occidental, i d'una societat en canvi continu. Una novel·la que emociona, trista però divertida, i sobretot, vital i optimista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada