dijous, 11 d’abril del 2013

Dime quién soy, Júlia Navarro


Dime quién soy és una novel·la que he anat deixant per llegir més endavant des de fa temps. No és que no m'atraiés prou el tema, tampoc era degut a les opinions rebudes, gairebé sempre favorables. Però he de reconèixer que tenia alguns prejudicis abans per començar a llegir aquest llibre d'una vegada. I els prejudicis em van durar unes tres centes pàgines de lectura inicial - Dime quién soy és un "novelón" de gairebé 1100 pàgines-. Quins eren els prejudicis que jo tenia al principi? En resum, em semblava que el llibre era un supervendes a l'ús, una trama ben dissenyada, tragèdia, amor i misteris a parts iguals i una bona dosi de carrincloneria, aquest era el punt que més m’amoïnava. Però un cop passat el primer estadi de lectura vaig rendir-me a la història completament i vaig beure'm la novel·la amb ànsia per conèixer l'esdevenir de la vida de la seva protagonista, Amelia Garayoa. De cop i volta vaig trobar-me literalment "enganxada" als esdeveniments i als personatges que descriu molt bé l'escriptora i periodista Júlia Navarro. La història no és una història molt original, els fets transcorren des de l'Espanya republicana dels moments previs a la guerra franquista, fins a la guerra freda, però tot i així s'ha de reconèixer el mèrit de l'escriptora de fer creïble uns personatges que viuen les seves vides al límit en tot els sentits, sobretot ideològics,
i els escenaris van des del territori espanyols a l'Alemanya nazi, el París previ a l'ocupació, la Grècia ocupada, l'Argentina dels anys 40, la Rússia estalinista, Polònia, Egipte, el Regne Unit, Itàlia o Israel. La documentació és simplement inmillorable, almenys des del meu punt de vista, i la descripció dels estats emocionals també. 
Des del meu punt de vista, el que seria el punt dèbil de la historia és el personatge que ens va descobrint la vida de la protagonista, el seu besnét, troba el fil de les històries de forma facilíssima, sobretot tenint en compte que fins al moment en que es posa a investigar sobre la vida de la seva misteriosa parenta ningú no en sabia res. I a la vegada, els testimonis que va trobant, situats a diversos punts del mapa (Itàlia, Gran Bretanya, Israel…) tampoc no fan una explicació de tot el que coneixen d'una vegada, sinó que fan que l’investigador de la vida d’Amelia vagi i torni en diversos moments per ser entrevistats seguint el principi de linialitat en el temps de la historia de la protagonista. En fi, que hi ha dosis d’increidibilitat en la forma de descobrir la vida de la protagonista per part del jove narrador, així com també resulta bastant increïble que Amalia Garayoa concentrés en la seva vida tantes vides. Però això és la ficció, la concentració d’esdeveniments increïbles, si l’escriptora ho vol, en un sol personatge.
A banda d’aquestes llicències de la ficció, la novel·la és un “reportatge” fascinant sobre la recent historia de la humanitat, fets que per als més joves poden semblar molt llunyans però que cal que no oblidem mai: les barbàries que suposen totes les guerres, la bojeria d’alguns líders com ara Franco, Mussolini i Hitler, la duresa de la vida de moltes persones i els rencors acumulats. Sens dubte, una novel·la extraordinària per entendre el present històric i aprendre del passat.

dimarts, 9 d’abril del 2013

José Luis Sampedro: Ha mort un gran home

Avui, 9 d'abril de 2013 ha mort un gran home, ha mort José Luis Sampredro, economista, escriptor, divulgador, una ment lúcida i un esperit valent com pocs, una persona honesta de cap a peus sense fisures ni petites escletxes. No tenia pensant fer cap entrada al blog avui però no m'hi he pogut estar de fer el meu petit homenatge a aquest gran home. Ara ens queden les seves reflexions i els seus llibres. Jo no deixaré mai de recomanar-ne dos especialment: La vieja sirena y La sonrisa etrusca, dues meravelles, dues joies. Com l'home que les va escriure i que acabem de perdre. Descansi en pau.