dimarts, 26 de febrer de 2013

Irene Nemirowsky, Suite francesa

Aquest escriptora ha estat un dels meus últims grans descobriments. Irene Nemirowsky (Kiev, 1903-Auchswitz, 1942) venia d'una família benestant ucraniana, va ser educada per una institutriu francesa, va viure a França i el francès va ser la llengua de les seves escriptures. No té gaires llibres escrits perquè no va tenir gaire temps. Es trobava a França durant l'ocupació nazi, i va ser perseguida. De fet va ser una de les moltes víctimes que va morir en un camp de concentració, lluny de les seves filles, que van poder escapar de l'extermini, i que van guardar durant anys una maleta de la seva mare, la maleta contenia una novel·la captivadora, que la Irene no va poder acabar. Suite francesa és la darrera obra inacabada de l'escriptora ucraniana, una novel·la que parlava del que estava passant a la França del moment, de l'arribada de les tropes alemanyes a França, de la confusió de la població, de les famílies dividides, de les vides truncades. Una novel·la que parla del millor i del pitjor dels homes i de les dones, de la  humanitat en singular i de la barbàrie de la humanitat en plural. Una novel·la completament actual, perquè, siguin quines siguin les circunstàncies que ens envolten, les persones continuem manifestant semblants inquietuds, desitjos i pors. I que posa de manifest, com ho fan molts altres llibres, que la fi no justifica els mitjans, mai, que això només és una excusa interessada. No us perdeu aquesta novel·la plena de petites vides palpitants, petites segurament vistes des de la perspectiva dels poderosos, gegants vista des de la perspectiva de la Irene, vides que no sabem en molts casos com acabaran perquè l'escriptura no va poder continuar escrivint. Però que trenquen el tòpic que diu que una novel·la ha de tenir un inici, un nus i un desenllaç. A Suite francesa li manca el final  però té una força inusual, és una novel·la que destil·la realitat i impecablement escrita.

dimecres, 20 de febrer de 2013

Viure cada dia

Un nou dia pot ser un dia qualsevol i un nou dia pot ser un dia en què tot canvia.
A vegades no ens adonem de les coses bones que tenim, de la meravella que és respirar profundament i sentir que estem vius. En una setmana dues persones properes m'han parlat de dues persones que han mort de forma inesperada. Pel que els envolten hi haurà un abans i un després. Per ells ja no hi haurà res.
No oblidem que és realment qüestió de sort poder o no respirar un dia, no oblidem cada dia que aquell pot ser l´últim dia. Aprofitem cada moment. CARPE DIEM.

divendres, 15 de febrer de 2013

Començar per l'inici

Un dia com un altre.
No és que tingui un clar objectiu per obrir un bloc. És a dir, que no sóc experta en res, no parlaré d'una cosa fins a avorrir, això espero, ni pretenc donar lliçons sobre res en concret.
Simplement vull escriure, crec que és una de les coses que més m'agrada fer. I vull compartir, comunicar-me, expressar-me. Per això aquest bloc.