La vida imaginaria, Mara Torres

La Mara Torres (25 de setembre de 1974) és una professional del periodisme que m'agrada molt, i quan va publicar la seva primera novel·la, aquesta de la que us parlo avui, tenia moltíssimes ganes de llegir-la, i he de dir que ha complert amb totes les meves expectatives i, fins i tot, les ha superades.
L'escriptora edita un telenotícies poc convencional quan a format i quan a prioritats, és a dir, que té una perspectiva una mica diferent a la que tenen tots els programes d'aquest format, quelcom que per a mi el fa molt atractiu, sobretot tenint en compte els temps que corren pel periodisme "original". No m'allargaré més sobre el tema, perquè el motiu de l'entradeta al blog és un altre. El que sí que vull esmentar és que la Mara, a banda de ser una periodista com la copa d'un pi, i de tenir un currículum més que satisfactori, ha fet un postgrau i doctorat en estudis de Llengua i Literatura i el 2008 va començar estudis de Literatura comparada a la Complutense de Madrid, és una escriptora molt vàlida i original. I no ho crec només jo, i ja sé que els premis no sempre volen dir quelcom, però per a mi aquest cop sí, i amb aquest llibre Mara Torres va quedar finalista del planeta 2012.

La vida imaginaria és una llibre molt recomanable, sobretot, per la frescor que destil·la. És un text en el que la realitat i la realitat imaginada (el que li passa pel cap a la protagonista) es barregen de forma divertidíssima, i tot i que tracta un tema dramàtic com la separació, ho fa des d'una perspectiva optimista, tal i com resa al final del llibre: "el pruno está en flor", és a dir, que al final tot pot començar de nou, la vida té això de meravellós. La història comença amb una separació, la parella de Nata, la protagonista, l'acaba de deixar. Durant la novel·la ella analitza els perquès de la nova situació, intenta buscar els motius de cadascuna de les paraules que ha tingut amb el seu ex, intenta entendre perquè la deixa si ell s'acomiada d'ella amb un "amor", com si encara l'estimés com abans, i Nata no entén res. Però de mica en mica, amb el pas dels dies, dels mesos, amb les reflexions solitàries, i les reflexions en companyia dels amics Nata va entenent, i va adonant-se de qui era ella, qui era ell i què passava entre tots dos, i en que potser allò que tenien no era tan meravellós. Una part de la protagonista encara segueix enganxada al seu antic amor, però hi ha una nova Nata que vol oblidar-ho tot, començar de nou, tornar a experimentar, i aquesta és la Nata que guanya. I perdent el passat, però sense oblidar-lo del tot, guanya un present, i un nou amor, algú que mai abans que hagués cregut que seria el seu perfil de parella, i per això potser ho porta en secret durant molt de temps, tan tapat que està a punt de perdre'l quan el que havia de perdre era la por a viure. 

Segurament us assemblarà una novel·la romàntica pel que explico, però us ben asseguro que és molt més que això perquè la història parla també d'una generació -gent d'entre trenta i quaranta anys-, generalment al·lèrgics als grans compromisos, insegurs i una mica perduts, descriu la fragilitat de les relacions, paral·lela a la debilitat de les feines, i així acaba parlant de l'actualitat d'una ciutat com Madrid, però que podria ser qualsevol gran ciutat occidental, i d'una societat en canvi continu. Una novel·la que emociona, trista però divertida, i sobretot, vital i optimista.

Y entonces sucedió algo maravilloso, de Sonia Laredo

Si queréis quedaros con un buen regusto después de leer un libro y con una sonrisa dibujada en los labios, no dudéis en leer "Y entonces sucedió algo maravilloso", de Sonia Laredo. Se trata de una novela/cuento donde encontraréis al mago, la bruja, la princesa, el príncipe...y sobre todo, un final feliz. Además de que las historias están regadas de montones de citas preciosas de la propia autora que son un recetario para la vida feliz.

El hecho de que la novela se parezca a un cuento no significa, en absoluto, que sea una novela insubstancial. Al contrario, “Y entonces sucedió algo maravilloso” es una novela sin desperdicio, llena de contenido, una buena novela que, además, es un gran homenaje a los libros y a las historias, rezuma el amor a la literatura y a los buenos libros de todos los tiempos, así como a los escritores que les dieron vida. Una novela que, una vez leída, se podrá leer al cabo de un tiempo para seguir descubriéndola.

La historia comienza con lo que podría ser una mala noticia, el despido de Brianda de su trabajo, al cual ha dedicado la vida entera, y del que le despiden cuando tiene unos 40 años aproximadamente. Sin embargo este fin es el inicio de todo, es el comienzo de la nueva aventura que va a ser la vida de Brianda, donde ella será realmente la protagonista y no la trabajadora obsesiva que observa la vida desde afuera, con temor a salirse del camino esperado, del camino que toca. Una mujer que ha vivido agazapada, alerta, con cuidado pero que, ya desde el inicio nos regala una optimista declaración de principios:"Si me dan a elegir, prefiero a las personas que han descubierto el misterio de la alegría y viven para celebrarlo. Las escojo antes que a esas otras tristes, que no conocen la ciencia de ser felices y propagar la alegría a su alrededor, que no se han enterado de que la risa nos distingue a los humanos de otro animal cualquiera" (página 63).

Y ese principio le llevará a la búsqueda del mayor de los tesoros, la felicidad. En su huída de lo conocido, del camino labrado, del entorno seguro, Brianda sale de su zona de confort y emprende un viaje sin rumbo fijo. Le guían los libros, como siempre ha sido a lo largo de su vida, a veces juega a tomar uno al azar y que le inspire los pasos a seguir. Una guía de viaje lleva a la protagonista hacia un viaje que le dirige una pequeña población llamada Nuba, en la que hay un letrero según el cual existe una librería en traspaso.  El anuncio y el maravilloso paisaje hacen que Brianda apueste lo inimaginable hasta el momento en su monótona vida. La editora decide quedarse allí a vivir, empezar una nueva vida intentando quedarse con la librería en traspaso, el Locus Docenci. Sin embargo, el dueño de la librería, uno de mis personajes preferidos, el anciano don Lorenzo, no se la traspasará hasta que no encuentre un tesoro. Pero mientras tanto, permite a Brianda trabajar para él y vivir en su casa.

Y es así como empieza el cuento, y Brianda se convierte en verdadera protagonista, y ya nunca más es una simple observadora, ahora arriesga y vive, y sufre, y pasa un miedo tremendo en algunos momentos pero, sobre todo, siente que puede hacer lo que se proponga, puede vivir su vida, y puede dar vida, dar amor y recibirlo. Por supuesto, siempre acompañada de sus tesoros: los libros y sus autores, que tanto le han servido a ella en la todas las circunstancias, y que, junto a Lorenzo, prescribe a los habitantes de Nuba y a sus visitantes al entrar en la librería. La sencilla historia nos muestra así todo un abanico de relaciones, las de los personajes del pueblo, las típicas historias del pasado que siempre vuelven al presente, y también, como todo cuento maravilloso, Brianda tiene su propia historia de amor con un personaje enigmático que dará un vuelco a su vida con muy pocas palabras y muchos gestos cargados de intención.

Imposible acabar la reseña sin destacar que el libro no contiene solamente una bonita historia, sino también un bonito diseño de portada, con ilustraciones de Lizzy Stwart, unos dibujos que han captado realmente el espíritu de la novela.

Ahora nos queda otro misterio por resolver, ¿quién se oculta detrás del seudónimo de Sonia Laredo? La autora desconocida de la novela dicen que está íntimamente relacionada con el mundo editorial, ¿será ésta su historia?. Quizás nos lo descubra en otro libro. De momento, gracias Sonia por la agradable lectura.

Cosmofobia, Lucía Etxebarría

Cosmofobia és una novel·la que us agradarà a tots aquells i aquelles que disfruteu amb les històries que transpiren veritat i frescor. No és perquè es tracti d'una novel·la basada en una història real, encara que potser sí que es basa en moltes històries reals. Sinó perquè els personatges són frescos, podem sentir els seus batecs, sentir les seves pors i alegries. El protagonista de la història no és un únic personatge, es tracta d'una novel·la coral, amb moltes veus, tot un entramat d'històries petites i grans, relacionades entre sí, d'una forma a vegades directe, altres indirecta. I a mesura que avancem en les petites històries dels personatges que apareixen, tot pren un sentit, el sentit de la vida quotidiana, el sentit del dia a dia. No trobarem a Cosmofobia una gran història, un gran misteri, res de semblant, i tot i així, la novel·la es llegeix de forma molt agradable perquè en realitat el que anem llegint és el misteri de la vida, de totes les nostres vides, amb les grans coses i les petites coses, amb les penes i les alegries de viure. L'entorn és el d'un barri de Madrid, però podria ser un barri de qualsevol ciutat d'avui en dia, en el que es barregen la gent de tota la vida, i la gent nouvinguda, els fills dels emigrants del camp a la ciutat dels anys setanta i els fills dels arribats de països llunyans que darrerament han buscat el paradís a la vella Europa, amb el racisme, la integració, la interculturalitat, les noves formes de convivència, les famílies d'ara i les famílies d'abans. Amb tots aquests ingredients, Lucía Etxebarría elabora un teixit resistent als més exigents lectors i lectores,  una interessant novel·la de la qual qualsevol de nosaltres i els del nostre entorn podríem forma part com a personatges protagonistes. Una novel·la que es llegeix fàcilment i que passa volant, com la vida.

PRIMER MARATÓ DE LECTURA ON LINE 'Y ENTONCES SUCEDIÓ ALGO MARAVILLOSO' DE SONIA LAREDO (EDITORIAL DESTINO)

¡ Hola a tothom!

M'han convidat a un esdeveniment que crec que us pot interessar com a bons lectors i lectores:

PRIMER MARATÓ DE LECTURA ON LINE  'Y ENTONCES SUCEDIÓ ALGO MARAVILLOSO' DE SONIA LAREDO que organitza l'editorial DESTINO i unes blogueres estupendes MOMENTOS DE SILENCIO COMPARTIDO.

Si us animeu a participar, com m'he animat jo, podeu fer-ho des d' aquí serà molt divertit i més serem més riurem.

Momentos de Silencio Compartido, també han posat en marxa un sorteig de de 5 exemplars de 'Y entonces sucedió algo maravilloso', sens dubte una bona oportunitat per fer-vos amb un exemplar d'aquest llibre maratonià!

Y entonces sucedió algo maravilloso, Sonia Laredo.

Buenos días! Hoy me pongo con una novedad de la que vais a sentir a hablar seguro, porque tiene una pinta impresionante, se trata de Y entonces sucedió algo maravilloso, de la escritora Sonia Laredo.

FICHA TÉCNICA

Título: Y entonces sucedió algo maravilloso

Autora: Sonia Laredo

Fecha de publicación: 30/04/2013

392 páginas

Idioma: Español

ISBN: 978-84-233-4651-6

Formato: 13,3 x 23 cm.

Presentación: Rústica con solapas

Colección: Áncora & Delfín

SINOPSIS

La magia de los libros y de las segundas oportunidades en una novela que enamora. Una mujer al borde de los cuarenta rompe de manera forzosa con su realidad, una realidad que no le hacía feliz, y se embarca en un viaje, exterior e interior, en busca de algo que encontrará de manera inesperada en un pueblo perdido en las montañas. El sexo, la amistad, el amor, el miedo o la maternidad son los asuntos que sobrevuelan esta historia que es, por encima de todo, un sentido homenaje a los libros que nos ayudan a vivir y a ser mejores personas.

BOOKTRAILER: Y ENTONCES SUCEDIÓ ALGO MARAVILLOSO 

Y para acabar de despertar vuestra curiosidad, os dejo el enlace al primer capítulo.

Y entonces sucedió algo maravilloso:
primer capítulo

Dime quién soy, Júlia Navarro

Dime quién soy és una novel·la que he anat deixant per llegir més endavant des de fa temps. No és que no m'atraiés prou el tema, tampoc era degut a les opinions rebudes, gairebé sempre favorables. Però he de reconèixer que tenia alguns prejudicis abans per començar a llegir aquest llibre d'una vegada. I els prejudicis em van durar unes tres centes pàgines de lectura inicial - Dime quién soy és un "novelón" de gairebé 1100 pàgines-. Quins eren els prejudicis que jo tenia al principi? En resum, em semblava que el llibre era un supervendes a l'ús, una trama ben dissenyada, tragèdia, amor i misteris a parts iguals i una bona dosi de carrincloneria, aquest era el punt que més m’amoïnava. Però un cop passat el primer estadi de lectura vaig rendir-me a la història completament i vaig beure'm la novel·la amb ànsia per conèixer l'esdevenir de la vida de la seva protagonista, Amelia Garayoa. De cop i volta vaig trobar-me literalment "enganxada" als esdeveniments i als personatges que descriu molt bé l'escriptora i periodista Júlia Navarro. La història no és una història molt original, els fets transcorren des de l'Espanya republicana dels moments previs a la guerra franquista, fins a la guerra freda, però tot i així s'ha de reconèixer el mèrit de l'escriptora de fer creïble uns personatges que viuen les seves vides al límit en tot els sentits, sobretot ideològics,

i els escenaris van des del territori espanyols a l'Alemanya nazi, el París previ a l'ocupació, la Grècia ocupada, l'Argentina dels anys 40, la Rússia estalinista, Polònia, Egipte, el Regne Unit, Itàlia o Israel. La documentació és simplement inmillorable, almenys des del meu punt de vista, i la descripció dels estats emocionals també. 

Des del meu punt de vista, el que seria el punt dèbil de la historia és el personatge que ens va descobrint la vida de la protagonista, el seu besnét, troba el fil de les històries de forma facilíssima, sobretot tenint en compte que fins al moment en que es posa a investigar sobre la vida de la seva misteriosa parenta ningú no en sabia res. I a la vegada, els testimonis que va trobant, situats a diversos punts del mapa (Itàlia, Gran Bretanya, Israel…) tampoc no fan una explicació de tot el que coneixen d'una vegada, sinó que fan que l’investigador de la vida d’Amelia vagi i torni en diversos moments per ser entrevistats seguint el principi de linialitat en el temps de la historia de la protagonista. En fi, que hi ha dosis d’increidibilitat en la forma de descobrir la vida de la protagonista per part del jove narrador, així com també resulta bastant increïble que Amalia Garayoa concentrés en la seva vida tantes vides. Però això és la ficció, la concentració d’esdeveniments increïbles, si l’escriptora ho vol, en un sol personatge.

A banda d’aquestes llicències de la ficció, la novel·la és un “reportatge” fascinant sobre la recent historia de la humanitat, fets que per als més joves poden semblar molt llunyans però que cal que no oblidem mai: les barbàries que suposen totes les guerres, la bojeria d’alguns líders com ara Franco, Mussolini i Hitler, la duresa de la vida de moltes persones i els rencors acumulats. Sens dubte, una novel·la extraordinària per entendre el present històric i aprendre del passat.

José Luis Sampedro: Ha mort un gran home

Avui, 9 d'abril de 2013 ha mort un gran home, ha mort José Luis Sampredro, economista, escriptor, divulgador, una ment lúcida i un esperit valent com pocs, una persona honesta de cap a peus sense fisures ni petites escletxes. No tenia pensant fer cap entrada al blog avui però no m'hi he pogut estar de fer el meu petit homenatge a aquest gran home. Ara ens queden les seves reflexions i els seus llibres. Jo no deixaré mai de recomanar-ne dos especialment: La vieja sirena y La sonrisa etrusca, dues meravelles, dues joies. Com l'home que les va escriure i que acabem de perdre. Descansi en pau.

Javier Reverte, La noche detenida

Javier Reverte és un periodista que ha dedicat gran part de la seva vida ha publicat llibres sobre viatges, però aquest cop Reverte explora l'àmbit de la ficció amb una obra EMOCIONANT, així, en majúscules. No es tracta d'una novel·la original, tracte el conflicte armat als Balcans, i és la història d'un amor impossible, però Reverte aconsegueix que el lector es posi en la pell dels personatges principals, sentin la por de les bombes al caure, l'amor entre els morts, la nit detinguda esperant l'arribada de la llum del dia i de la guerra.
Reverte va viatjar a Sarajevo l'any 1992, per escriure reportatges sobre la guerra als Balcans, d'aquella experiència va sorgir la novel·la La noche detenida, una història que xucla de la realitat per ficcionar les vides de persones que es converteixen en personatges, fins a quin punt hi ha realitat i ficció és difícil d'esbrinar, i segurament en algun moment de la lectura molts lectors es plantejaran si realment hi ha un Miguel i una Alma, els protagonistes de la novel·la, en la vida real. Perquè Reverte explica precisament l'estada un periodista a Sarajevo, de fet la novel·la comença a París, on el Miguel, periodista "alternatiu", rep l'encàrrec de viatjar a Sarajevo per fer una sèrie de reportatges en profunditat sobre l'esdevenir del conflicte, sobre la vida de les persones més enllà de les grans xifres i estratègies que ja cobreixen els grans mitjans de comunicació dia rere dia a les portades dels diaris, als telenotícies i a les emissions de ràdio. El periodista, deixa la comoditat de la vida acomodada a París i la companyia de la seva parella per marxar un temps i omplir-se de la quotidianitat d'una guerra, com totes, trista. I l'estada de Miguel canvia la seva pròpia vida. No només per veure i viure en pròpia pell l'horror de la violència, sinó també i sobretot perquè coneix l'Alma, una metgessa valenta que ha aconseguit que el fill i el marit s'allunyin de la ciutat assetjada però que no pot deixar d'exercicir la seva professió i fugir ella per una sòlida vocació de salvar vides, tot i que la seva pròpia estigui amenaçada. Entre els dos sorgeix un amor impossible, efímer però intens. És l'amor entre dues persones adultes que saben que aquella relació té un principi i un final, cap dels dos és lliure, i tampoc es plantegen res més enllà del parèntesi que representen aquells dies. Un amor madur i un amor preciós i emocionant en què es troben dues ànimes que no deixaran d'estimar-se. I més enllà de la història d'amor i del conflicte, la novel·la fa reflexions interessants sobre el paper dels mitjans de comunicació a les guerres, sobre la presència i actuació dels periodistes en els conflictes, la forma en què tracten els subjectes afectats (moltes vegades com a objectes), i l'ètica d'una professió que cada cop costa més que surti al carrer a cercar notícies.

Jonathan Franzen, Llibertat

Llibertat és una novel·la gegantina altament recomenable. No és una novel·la fàcil, en el sentit del tipus de novel·la que enganxa des de la primera pàgina. Però un cop dins de la història els personatges captiven i la ploma del nord-americà Jonathan Franzen deixa ganes de més. Les més de vuit-centes pàgines repassen la història recent dels Estats Units d'Amèrica, de la classe mitja-alta, de la pagesia, de la classe política, dels que eren joves als anys setantes i dels que són joves avui en dia. Una novel·la que pren partit sense caure en les simplificacions, des del meu punt de vista és tot el contrari, un poliedre complicat, amb costats foscos i costats clars però mai senzills. La novel·la explica la vida d'un matrimoni qualsevol, la família Berglund, formada per la Patty, en Walter i els seus dos fills, el Joey i la Jessie, d'entrada dos pols oposats que en realitat s'assemblen més del que creuen. El protagonisme el completa l'amic de la parella, en Katz. La trama principal l'explica la Patty a través d'un diari que li serveix com a teràpia en un moment de depressió i desorientació, un moment en què els sòlids pilars en què creia construïda la seva vida es fan miques. És innmegable el to àcid, crític, de la descripció que en fa en Franzen d'aquests personatges que forman part d'unes generacions que actualment conviuen als Estats Units. I com l'afany de fer ús de la llibertat personal porta a tots i cadascun dels personatges a fer el que creu que vol en determinades situacions, arribant a una "veritat" absoluta que a vegades porta a circumstàncies complicades, decebedores o tristes però que, finalment, porten a la redempció de tots els personatges. Una novel·la de veritats no sempre agradables, de fugida de les hipocresies i de la recerca de l'honestedat de les persones.

Irene Nemirowsky, Suite francesa

Aquest escriptora ha estat un dels meus últims grans descobriments. Irene Nemirowsky (Kiev, 1903-Auchswitz, 1942) venia d'una família benestant ucraniana, va ser educada per una institutriu francesa, va viure a França i el francès va ser la llengua de les seves escriptures. No té gaires llibres escrits perquè no va tenir gaire temps. Es trobava a França durant l'ocupació nazi, i va ser perseguida. De fet va ser una de les moltes víctimes que va morir en un camp de concentració, lluny de les seves filles, que van poder escapar de l'extermini, i que van guardar durant anys una maleta de la seva mare, la maleta contenia una novel·la captivadora, que la Irene no va poder acabar. Suite francesa és la darrera obra inacabada de l'escriptora ucraniana, una novel·la que parlava del que estava passant a la França del moment, de l'arribada de les tropes alemanyes a França, de la confusió de la població, de les famílies dividides, de les vides truncades. Una novel·la que parla del millor i del pitjor dels homes i de les dones, de la  humanitat en singular i de la barbàrie de la humanitat en plural. Una novel·la completament actual, perquè, siguin quines siguin les circunstàncies que ens envolten, les persones continuem manifestant semblants inquietuds, desitjos i pors. I que posa de manifest, com ho fan molts altres llibres, que la fi no justifica els mitjans, mai, que això només és una excusa interessada. No us perdeu aquesta novel·la plena de petites vides palpitants, petites segurament vistes des de la perspectiva dels poderosos, gegants vista des de la perspectiva de la Irene, vides que no sabem en molts casos com acabaran perquè l'escriptura no va poder continuar escrivint. Però que trenquen el tòpic que diu que una novel·la ha de tenir un inici, un nus i un desenllaç. A Suite francesa li manca el final  però té una força inusual, és una novel·la que destil·la realitat i impecablement escrita.

Viure cada dia

Un nou dia pot ser un dia qualsevol i un nou dia pot ser un dia en què tot canvia.
A vegades no ens adonem de les coses bones que tenim, de la meravella que és respirar profundament i sentir que estem vius. En una setmana dues persones properes m'han parlat de dues persones que han mort de forma inesperada. Pel que els envolten hi haurà un abans i un després. Per ells ja no hi haurà res.
No oblidem que és realment qüestió de sort poder o no respirar un dia, no oblidem cada dia que aquell pot ser l´últim dia. Aprofitem cada moment. CARPE DIEM.

Començar per l'inici

Un dia com un altre.
No és que tingui un clar objectiu per obrir un bloc. És a dir, que no sóc experta en res, no parlaré d'una cosa fins a avorrir, això espero, ni pretenc donar lliçons sobre res en concret.
Simplement vull escriure, crec que és una de les coses que més m'agrada fer. I vull compartir, comunicar-me, expressar-me. Per això aquest bloc.